Videojocs educatius: Un videojoc per ajudar a nens i nenes amb TDAH?

dimecres, 20 de desembre de 2017 00:00

Si elaboréssim una entrada en aquest blog per explicar que la ciència i la tecnologia avancen a un ritme trepidant, semblaria que no estaríem explicant cap novetat. Si l'elaboréssim per a explicar que els medicaments i els tractaments en general segueixen uns protocols per a poder ser considerats «vàlids» científicament, també semblaria que no estaríem explicant cap novetat, sinó que estaríem divulgant informació que és àmpliament coneguda.

Però si expliquéssim que un equip d'investigadors als Estats Units estan immersos en un projecte que consisteix en la creació d'un videojoc que té com a objectiu fomentar i exercitar algunes de les habilitats on els nens i nenes amb TDAH tenen més dificultats (com el control inhibitori i l'atenció sostinguda) i que a més ha aconseguit superar els primers filtres o fases per a poder entrar a la cursa per convertir-se en el primer videojoc d'ús terapèutic o «medicina digital», semblaria que estiguéssim parlant ja no només d'una novetat sinó de ciència-ficció. Però no ho és. És ciència.

El dilluns passat, fa poc més d'una setmana, l'empresa Akili Interactive Labs, ubicada als Estats Units va informar sobre els resultats del seu últim estudi sobre l'efectivitat d'un videojoc dissenyat per al tractament del TDAH. L'estudi va mostrar resultats significatius, va aconseguir el seu objectiu principal i estan a l'espera (l'any vinent) de la possible aprovació de la FDA (l'agència responsable de la regulació dels medicaments als Estats Units).

L'ESTUDI ORIGINAL
Es va realitzar amb 348 nens i nenes.

Amb edats compreses entre els 8 i 12 anys.

Tots ells diagnosticats de TDAH.

https://www.akiliinteractive.com/news-collection/akili-achieves-primary-efficacy-endpoint-in-pediatric-adhd-pivotal-trial

A l'estudi es va trobar que aquells que van jugar al videojoc durant quatre setmanes van mostrar millores significatives en les diferents mesures d'atenció i control inhibitori, respecte als que van jugar a un videojoc alternatiu «placebo», que no estava dissenyat específicament per al TDAH.

Si finalment reben el suport de la FDA (que no és segur), significarà que el videojoc d'Akili serà considerat una eina terapèutica i no un videojoc i obrirà un nou ventall de línies d'investigació i maneres de concebre les teràpies que fins ara formaven part dels llibres de ciència-ficció.

De moment, però, serà necessària una dosi de cautela. Les primeres investigacions d'èxit en un camp innovador i engrescador han de venir acompanyades sempre de rèpliques i verificacions de les investigacions inicials, de moment és una possibilitat, però no és tan llunyana com podria semblar.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Los nuevos espacios generan nuevas formas de participación en las escuelas

divendres, 1 de desembre de 2017 10:52

Cuando nos preguntan sobre la educación escolar automáticamente pensamos en el maestro, las asignaturas, los libros de texto o en la mera acción de estudiar. Pero la educación es mucho más, en todo proceso de aprendizaje también influyen otros elementos algo más abstractos que juegan un papel muy importante. Hablamos de los espacios arquitectónicos, de la relación con los compañeros y en general de la implicación y motivación de toda la comunidad. La arquitecta Sílvia Sasot y la pedagoga Esther Belvis nos cuentan porque es tan necesario repensar la escuela en este sentido.

PREGUNTA. ¿Por qué os interesa mezclar arquitectura y pedagogía?

RESPUESTA. Las dos compartimos el objetivo de querer mejorar el bienestar de las personas en el marco de la educación. La colaboración entre el binomio arquitectura (Sílvia) y pedagogía-arte (Esther) nos da la posibilidad de explorar y tener una aproximación más contemporánea a la educación, basada tanto en la interdisciplinariedad como en el cuidado por el entorno y las personas.

P. ¿Qué es Hack the School y cómo surgió?

R. Hack the School es una iniciativa de la Fundació Bofill para promover pequeñas transformaciones en los espacios de las escuelas participantes con la ayuda de un arquitecto. El proyecto tiene formato de reto, ya que lo se pretende es que las escuelas pasen a la acción. Nosotras diseñamos la guía creativa para acompañar el proceso de las comunidades educativas y ayudar a dinamizar distintos procesos de cambio.

P. Vuestro proyecto propone repensar los espacios en las escuelas ¿Por qué es tan necesario?

R. Proponemos repensar la escuela como un espacio de convivencia y aprendizaje pensado desde distintos ámbitos. Tradicionalmente la mirada ha sido principalmente técnica y muy homogénea. Los espacios de la escuela vienen regulados por unas leyes desactualizadas que determinan como son, y en consecuencia también, como no pueden ser. Nos interesa aprender a pensar fuera de este marco y crear otros espacios que acompañen a los procesos de cambio educativo y cultural de los centros actuales.

P. No es solo una cuestión de mover las mesas de sitio. ¿Qué elementos tenemos que tener en cuenta para hacerlo?

R. Consideramos que mover las mesas debe entenderse como el resultado de un proceso de reflexión, experimentación y empoderamiento de la comunidad educativa. Insistimos en que para hacer cambios útiles, es necesario que se establezcan procesos de cambio que impliquen a todos, y donde haya un diálogo entre arquitectura y educación. Cada escuela debe generar aquellos espacios que respondan a su identidad y a las necesidades de su comunidad.

Parece que el tema “espacios educativos” nos lleve siempre a hablar de “cosas”. Nuestra mirada siempre es partir de las personas como individuos únicos y como miembros de la comunidad. Por eso, proponemos una aproximación más humanista que nos permita tomar decisiones sobre como los espacios determinan el bienestar, las relaciones entre las personas, las posibilidades de autonomía y autoregulación, la creatividad, etc.

P. ¿Pueden llegar a decidir juntos los alumnos, las familias y el profesorado?

R. Los resultados obtenidos en Hack the School, así lo demuestran. Para nosotras el mayor logro, no han sido los cambios en los espacios sino como a través de estos se han generado nuevas formas de comunicación y participación en las escuelas. A menudo, hablar de espacios permite abrir un espacio de conversación sobre otros aspectos más profundos y humanísticos relacionados con la educación y la convivencia en el centro.

P. ¿Qué impresiones habéis obtenido?

R. En primer lugar nos sorprendió la respuesta del proyecto ya que quisieron participar más de 170 escuelas de Cataluña y finalmente se seleccionaron a 30 para poder gestionar la transformación. Esto nos parece un indicador claro de la necesidad de repensar el espacio y cómo esta necesidad no coincide con el sistema que tenemos, la demanda es real. También nos sorprendió la capacidad creativa de todos los centros para hacerse suyo el reto y adaptarlo a su concepto pedagógico, y la movilización de toda la comunidad educativa de cada centro con una ilusión compartida.

P. ¿Cómo tiene que ser el entorno de un niño para que este aprenda? ¿Tanto influye?

R. Cada niño es diferente y tiene una forma distinta de aprender y percibir el entorno que le rodea. Lo importante es ofrecer entornos versátiles que permitan generar distintas metodologías, donde el docente y el alumnado puedan dialogar y generar aquellas dinámicas y formas de estar en el espacio que favorezcan tanto la convivencia como el aprendizaje. De alguna manera, abogamos por una escuela sensible que responda a las necesidades y retos de la realidad educativa del día a día. Pero está claro que hay temas muy básicos relacionados con el bienestar del cuerpo humano que hay que tener en cuenta. Como no pasar ni frío ni calor, acceso a luz natural, respirar un aire de calidad, no exponerse a condiciones acústicas desagradables, posibilidad de movimiento, gestión de los estímulos visuales, etc.

P. ¿El espacio aula entre cuatro paredes caducará? ¿Hacia dónde vamos? ¿Cómo creéis que será la escuela del futuro?

R. Nos gustaría que hubiera muchas escuelas del futuro, o esto es lo que vemos en algunos países del extranjero. Cada comunidad educativa construye o transforma una escuela adecuada a su contexto concreto a través del diálogo creativo y atreviéndose a experimentar. Evidentemente en estas escuelas podrá haber aulas entre cuatro paredes pero también habrá otros espacios. Quizás es posible que el concepto de aula evolucione y se haga más complejo siempre de la mano de la propuesta pedagógica. Transformar los espacios donde convivan varios grupos, donde los profesores puedan trabajar en equipos, donde los niños se sientan seguros y a la vez libres. Nos parece un buen reto.

P. ¿Este cambio de visión sobre los espacios, también se podría trasladar a espacios públicos enfocados a los niños? Me refiero a parques, bibliotecas, ludotecas, etc.

R. Todos los espacios son educadores. Nosotras apostamos por una mirada más atenta y centrada en el niño, que transgreda una arquitectura centrada en el objeto. Nuestra propuesta siempre es crear espacios desde una mirada más humana, y eso también puede incluir el concepto del espacio en sí mismo. Ahora pensamos en bibliotecas para libros, ludotecas para juguetes, parques para columpios. ¿Qué pasaría si creamos los espacios para la infancia donde puedan convivir libros, juguetes, columpios junto con experiencias artísticas, experiencias científicas, experiencias familiares y aquellas que aún no sabemos imaginar? Nos parece importante centrar el discurso en la experiencia de lo que la persona siente y experimenta y no en el objeto de la experiencia (libro, juguete, columpio, etc.).

P. Recientemente habéis presentado el proyecto de Hack School en Londres. ¿En qué países la arquitectura y pedagogía ya es una realidad?

R. Hay varios países que se están planteando el reto y cada uno a su manera como Australia, Dinamarca, Finlandia, Austria, Holanda y muchos otros más. Normalmente son países donde la legislación no es limitante. Cada contexto cultural ofrece miradas distintas, y oportunidades, pero todos construyen desde un concepto del aprendizaje más contemporáneo y desde una cultura concreta. La raíz de la diferencia que percibimos se encuentra en el concepto de infancia y niño-a de cada país y el tipo de relación cultural entre adultos y niños.

P. Habláis siempre de un cambio de cultura para poder cambiar los espacios. Pero, ¿este cambio de cultura es posible en nuestro país?

R. ¡Claro que es posible! Desafiamos los modelos y los estándares que indican una única manera de hacer las cosas. Es cierto que podemos aprender de las experiencias e ideas que vienen de otros países, pero cada escuela debe ser coherente con su filosofía educativa y entorno. Es una cuestión de confianza, formación y autonomía en lo que se refiere al centro, pero también es necesaria voluntad política para revisar las leyes que determinan la arquitectura en lo que se refiere a los espacios educativos. Estamos viviendo un momento muy interesante, muchas familias jóvenes ya son el cambio de cultura que altera el status quo.

P. ¿Qué tenemos que hacer para llevarlo a cabo?

R. Nosotras aconsejamos a las comunidades educativas a empezar por acciones pequeñas en espacios comunes. Las acciones pequeñas permiten explorar y facilitar el disfrute y logro compartido. Por otro lado, los espacios comunes permiten implicar a más personas de la comunidad y abren el debate para pensar qué tipo de comunidad y educación se quiere crear y compartir. Un truco sería seleccionar un espacio olvidado de la escuela e iniciar un diálogo para devolverle la vida, es en este punto donde la guía que hemos diseñado puede ayudar mucho a poner un poco de orden durante el proceso.

Entrevista a Silvia Sasot y Esther Belvis creadoras de la guía creativa del proyecto Hack the School, espacios por el aprendizaje y la convivencia

Publicado en "El País", 6 de Noviembre del 2017

Com controlar el temps que dediquen els fills als videojocs

dimecres, 22 de novembre de 2017 00:00

Una consulta freqüent a consulta en l'àmbit de la psicologia infantil i adolescent té a veure amb l'ús excessiu dels videojocs, mòbils o aparells electrònics en general que fan servir els nens i adolescents durant la temporada d'escola.

Els dubtes sorgeixen entorn si s'ha de ser permissiu o taxatiu en el control que es realitza com a pare o mare sobre el mòbil, tablet, consola o ordinador. Si s'ha de permetre algunes hores durant la setmana o si s'ha de limitar als caps de setmana i tant en un cas com l'altre, quin nombre d'hores i segons què.

La resposta, en aquest cas, no és universal. No serà igual per a tots els nens i nenes. La primera idea important a considerar és que s'haurà de ser flexible amb les normes i actituds segons l'edat del nen o nena i en funció també del seu grup de referència. Això vol dir que a mesura que entri i avanci en l'etapa de l'adolescència caldrà fer un esforç en traspassar la responsabilitat i control sobre la gestió del temps en aquest adolescent així com caldrà tenir en compte els horaris i modes de socialitzar del seu grup d'amistats. És a dir, si el grup d'amistats socialitza a través de videojocs o aplicacions mòbils, caldrà ser permissiu en aquest sentit per no tancar la porta a aquesta socialització, sempre i quan no influeixi en el seu rendiment escolar, que caldrà que s'entengui com a prioritari.

De totes maneres, i com a mesures més globals, voldríem esmentar dues pautes de mínims i màxims, que poden ser útils per als pares. La primera de totes és que el mòbil i els videojocs no poden suposar més de la meitat del temps lliure de la persona que en fa ús. En el temps lliure ha d'haver-hi espai per a les responsabilitats, l'estudi i l'oci divers, o en altres paraules, videojocs sí, però no només videojocs, s'han d'incorporar altres modes d'entreteniment (entre ells, serà important incorporar activitats que no siguin sedentàries, com l'esport). En l'etapa d'adolescència més avançada (entorn dels 14-15 anys) cap endavant, els mateixos adolescents cal que siguin conscients del seu propi ús del temps, responsables i conseqüents, i com a pares incentivar-ho en la mesura del possible. Per a aquests objectius existeixen apps per a poder registrar el temps i fer un ús més racional del mateix: QualityTime o Moment, per exemple. En nens més petits els pares són qui hauran d'establir les normes i assegurar que s'acompleixin, pel que la supervisió haurà de ser més rígida.

L'altra idea és assegurar que els videojocs i els mòbils no influeixen en rutines bàsiques com pot ser les rutines alimentàries o del son. Per tant, dues hores abans de l'hora fixada per anar a dormir, les activitats que es realitzen és aconsellable que no siguin electròniques o excessivament estimulants (videojocs, vídeos, tablets, etc.), sinó que es pugui incorporar altres tipus d'activitats més monòtones o no tan «activadores», com pot ser la lectura. Així mateix, és aconsellable que els mòbils i altres dispositius electrònics no estiguin presents en hores d'àpats com el sopar o el dinar, per cap membre de la família i aprofitar així una necessitat diària per a convertir-la en una rutina positiva d'atenció i interacció entre els membres de la família, on ens mirem als ulls i no a les pantalles.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Per uns cànons de bellesa més saludables i justos

dijous, 14 de setembre de 2017 00:00

Fa poc més d’una setmana podíem llegir al diari ARA que dos grans conglomerats francesos d’empreses de moda (LVMH i Kering) havien protagonitzat un moviment (petit, però moviment) en direcció a aconseguir que la moda es desenvolupi entorn a uns cànons de bellesa més saludables i justos (sobretot cap al cos de la dona). La notícia de la que parlem és l’aposta d’aquestes dues empreses a no contractar models per sota de la talla 34, en el cas de les dones i de la talla 42, en el dels homes i l’exigència d’un certificat mèdic per a demostrar el bon estat de salut dels mateixos, entre d’altres mesures.

I per què és important que la moda s’impliqui en seguir aquests cànons i no d’altres? Per què és important que la moda prioritzi la salut a un cànon estètic? Perquè evidentment la moda, els estils de consum, els mitjans de comunicació i, en definitiva, tot aquell conjunt de imatges i pràctiques culturals de la nostra societat tenen repercussió en la imatge interna que es crea la persona que ho rep i tenen repercussió en el que les persones considerem “bo” o “dolent” i tenen repercussió en el que les persones associem a un pes o a un altre, inclús tenen repercussió en el que desitgem i en el que prioritzem en la vida. Per tant, la moda té responsabilitat i qui té responsabilitat ha de ser conseqüent.

No és casualitat que 9 de cada 10 afectats per un Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) sigui una noia enlloc d’un noi, ni és casualitat que sigui més freqüent en adolescents que en adults, tal i com es va explicar en un anterior article.

Per tant, aprofitem aquest petit espai de divulgació per aplaudir la iniciativa d’aquests dos conglomerats de moda, puntualitzar que no és suficient i que caldrà fer més passes en aquest sentit si volem aconseguir revertir aquesta situació, per una banda, i per altra reivindicar que la salut és prioritària a l’estètica i que és il·lògic que se’ns persuadeixi i que prevalgui el discurs que la salut psicològica (la satisfacció, el benestar o la felicitat) s’aconseguirà a través d’una dieta restrictiva, d’un pes determinat o una imatge corporal concreta. Al contrari, aquests tipus de missatges el que promouen és que la salut sigui secundària, no prioritària i que augmentin les probabilitats de desenvolupar una patologia de la conducta alimentària, que és a més profundament injusta des del moment en que aquests missatges tenen un tractament desigual si van dirigits a dones o a homes.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil