Espais i escola

Martes, 15 de Noviembre de 2016 15:45

Els espais escolars manifesten una manera de veure la infància i la joventut que és un reflex dels nostres valors. En un moment en el qual els valors estan canviant, les aules tancades i els passadissos llargs són imatge de l'antic esperit d'instrucció. Les escoles poden ser la casa dels infants i dels joves. El diàleg, la interacció i el moviment poden succeir de manera fluida en uns ambients oberts, transparents, adaptables i flexibles. El procés de transformació de les escoles ha d'incloure petits i grans de la mateixa manera per crear els ambients d'aprenentatge del segle XXI.

Veure article en PDF

Hack The School

Hack the School - Espais per aprendre i conviure

 

Escuela y Arquitectura: Espacios en movimiento, respuestas que educan

 

Com dormir bé

Viernes, 23 de Septiembre de 2016 08:30

com dormir beCom dormir bé després de vacances

Les rutines, en general, són accions i comportaments que realitzem automàticament pel fet d'haver-los repetit múltiples vegades durant un període llarg de temps, o en altres paraules, costums i hàbits que realitzem «sense pensar». Freqüentment parlem i diem, que «torna la rutina» però això no és del tot cert, la rutina no «torna» l'hem d'anar a buscar, l'hem de construir i generar a força de repetició i la tornada de vacances és el moment idoni per fer-ho.

Una de les qüestions més difícils de reconstruir són els horaris i ritmes de la son, és a dir, acostumar al cos a realitzar un descans adequat tant pel que fa al nombre d'hores dormides com pel que fa a la qualitat de les hores que s'han dormit, per això és important realitzar un conjunt de pautes, que si bé per si soles no solucionaran ni són tractament per a alteracions de la son com l'insomni, són la base a partir de la qual treballar i/o prevenir possibles alteracions de la son, aquestes pautes reben el nom d'higiene de la son, són aplicables tant per a pares com per a infants i es tracta, en definitiva, de desfer-nos de certs mals hàbits.

Mesures que podem aplicar:

1- En general, és important que totes les persones, grans i petits, pares i infants, mantinguin un horari fix, tant pel que fa l'hora d'adormir-se com la de llevar-se.

2- El llit només s'ha de fer servir per a dormir. Estudiar, utilitzar l'ordinador, llegir o qualsevol altra activitat s'hauria de fer en un altre espai de la casa. Cal fomentar l'associació a escala psicològica «llit és dormir».

3- Cal evitar les substàncies excitants (cafè, coca-cola, té, etc.) i si no s'eviten, cal que no es consumeixen 5 hores abans de dormir.

4- El sopar ha de ser lleuger i mínim dues hores abans de l'hora fixada per adormir-se.

5- Evita les migdiades.

6- Cal realitzar exercici físic regularment i sempre almenys tres hores abans d'anar a dormir.

7- Cal dormir amb el mínim de llums presents en l'habitació i el mínim de sorolls per facilitar i ajudar a mantenir la son un cop s'ha aconseguit adormir-se.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicólogo Clínico Infanto Juvenil

 

Petits lladres

Martes, 06 de Septiembre de 2016 14:36

 

petits lladresA partir de quina edat es considera que un nen és conscient de que està robant? 

El nen de 3 i 4 anys encara no té un sentit de lo propi i del que és dels demés. Fins els 6 anys el fet robar no té transcendència i és millor fins llavors reconduir aquestes situacions educativament explicant la noció de lo propi i del què és dels demés.

A partir dels 6 anys els tenen un concepte clar de la propietat i son plenament conscients del que fan. També la capacitat de control del impuls està ja present a nivell neurològic. 

És a partir de 6 anys que podem parlar ja de robar.

Fins aquesta edat, com han d’actuar els pares? Han de fer tornar l’objecte que s’ha endut i demanar perdó? S’ha d’insistir molt entre el bé i el mal i que no tot és de tothom ?

Davant d´un nen madurativament dins de la seva edat cal que valorem el següents aspectes:

Si li donem el temps que requereix, tant per la seva educació com per viure i ser amb ell.

Mai donar-li un tractament de lladre, aquesta etiqueta mai li ajudarà.

Cal explicar que tots ens podem equivocar un primer i únic cop, però té que quedar clar que és un fet que no és pot repetir.

Aquests nens  tindran sempre que afrontar la situació, tornant ells mateixos el que han agafat i demanant disculpes, és a dir mai és poden deixar passar aquestes situacions.

Cal també conèixer que hi han nens amb manca de control de l'impuls que no poden corregir amb la mateixa facilitat aquestes situacions, així li pot passar amb un nen TDAH, son petits amb necessitats educatives especials i en els que no és correcte educativament generalitzar.

Quan de més grans roben, és una manera de cridar l’atenció? O, fins i tot, l’objecte robat pot ser un substitut de l’afecte? Com se’ls ha de tractar?

Robar en la etapa preadolescent i adolescent és preocupant si és reincident. Cal llavors diferenciar entre mecanismes de crida de l'atenció de causa purament educativa, fonamentalment per excessiva tolerància

i manca de límits educatius  (molt més que  per manca d'afecte) del que ja és una senyal d'alarma a nivell psicopatològic per manca de control del impuls en les seves diverses vessants com el TDAH, el Trastorn de Conducta Disocial o la pròpia Cleptomania que encara que poc freqüent pot presentar-se a l'adolescència.

Sovint ens trobem amb nens que no tenen una patologia o trastorn de conducta específic, sinó que són nens més aviat rebels, que els costa assumir i acceptar les normes. Aquests, solen no obeir ni a pares ni a d’altres adults o figures d’autoritat, i no son sols nens que es neguen a complir alguna norma, ja que això pot ocórrer en la majoria de nens, sinó que aquests desobeeixen constantment tot el temps, inclús en situacions on el càstig és seriós.

Això pot tenir diverses causes:  discrepàncies educatives entre pares o formes molt autoritàries o permissives de tractar al nen o adolescent.

A vegades, els pares, no creen unes disciplines adequades, o no apliquen càstigs o conseqüències a les males conductes, així doncs parlem sovint de pares massa sobreprotectors, els quals els costa negar coses al fill: el fet de dir NO.

Així doncs, el nen aprèn a tenir-ho tot i a fer el que vol, encara que es negui a complir normes i ordres.

Cal entendre que els nens neixen sense conèixer el que està bé i el que no, per això necessiten que els seus models educatius principals (pares i mestres) els ensenyin a distingir el bé del mal, a complir les normatives tant en l’entorn familiar com en altres (escolar, extraescolar, etc.), i que el fet de no complir les normes pot tenir conseqüències.

Abans de plantejar un ajut cal fer el diagnòstic diferencial, ja que no sempre la causa pot ser educativa

Els adolescents amb manca de control del seu impuls poden presentar els següents símptomes:

Parlen i actuen sense pensar.

·         Sovint, es precipiten en les respostes abans d’haver estat completades les preguntes.

·         Veuen les conseqüències dels seus actes més tard de l’habitual i costa que aprenguin d’ells.

·         Perden fàcilment la paciència.

·         Són desorganitzats en general, de feines, horaris, etc.

·         Tenen una pobre habilitat de planificació.

·         Mostren excessius canvis d’unes activitats a d’altres.

·         Interrompen o es fiquen en les activitats i converses dels altres.

·         Necessiten supervisió constant.

·         Tenen accidents sovint.

·         Discuteixen, contesten i repliquen.

·         Responen impulsivament.

·         Els costa perdre, sempre volen guanyar.

·         Es barallen per qualsevol cosa.

·         Tenen dificultats per esperar el seu torn.

·         A vegades, per aquestes actuacions, són rebutjats pels seus companys.

·         Destrossen les seves pròpies coses i les dels altres.

·         Exigeixen immediata satisfacció i respostes a les seves demandes.

·         Tenen molt poca tolerància a la frustració.

Els adolescents cleptòmans mostren els següents símptomes:

No poden controlar el seu impuls per robar objectes, no diners, que no son necessaris.

Presenten una sensació de tensió emocional important abans de fer el robatori.

Mostren benestar i gratificació en el moment de fer-ho.

No roben per fer mal ni per expressar la seva ràbia devant d'un tercer.

Un cop conegut el motiu del fet de robar cal intervindré bé a nivell educatiu, replantejant els aspectes psicoeducatius familiars comentats, en no reincidents, o bé a nivell psicoterapèutic / mèdic en adolescents amb psicopatologia, ja que en aquest tipus de problemes de causa biològica l'ajut dels pares és sempre insuficient.

I en el cas d’adolescents, en que, fins i tot , poden participar en un delicte, fa falta tractament?

Cal també tenir present els adolescents amb Trastorn de conducta disocial, son els pre-delinqüents. Aquest nois i noies sempre requereixen tractament professional.

Ens trobem amb adolescents, que recorren fàcilment als robatoris, així com a les mentires, de forma reiterada. Aquests joves, podent no tenir sentit de culpabilitat, amb la qual cosa, la conducta es repeteix en el temps, i més si troben benefici al no ser castigats o penalitzats, lo qual els reforça a tornar-ho a fer.

Entre les característiques d’aquests adolescents observem que:

Porten a terme robatoris de diners o dels bens de la llar, així com d’automòbils, o bens d’altres persones.

·         Sovint menteixen per obtenir bens o favors, o per evitar obligacions.

·         Estafen sovint als altres, creant falses esperances.

·         Poden robar objectes de cert valor, encara que pot ser sense enfrontament amb la víctima ( per exemple: robatoris a botigues, però sense amenaçar, intimidar ni destrossar la propietat ).

·         Així mateix, poden haver robatoris també amb enfrontament amb la víctima, atacant-la amb violència, estirant bolsos, carteres. Inclús extorsió o robatoris a mà armada.

·         Poden fer falsificacions.

·         Presenten mentires recurrents en l’àmbit familiar i social, lo qual crea alta desconfiança cap a ells.

·         És freqüent observar poca autoritat per part dels pares, els quals obvien, toleren o no castiguen aquests comportaments, o bé les sancions socials són insuficients. També hi han pares que presenten por davant dels seus fills, motiu de la seva tolerància.

Cal tenir en compte que el fet d’acostumar-se a aquests tipus de comportaments, encara que siguin lleus, ja bé pel fet dels robatoris com per les mentides, pot crear problemes majors en un futur immediat, bé de caràcter familiar, social i/o legal, ja que el que eren fets puntuals, es tornen en una manera  “habitual” de ser i viure.

Hi ha alguna patologia, com la cleptomania, que es desenvolupa des de petits?

Les patologies més freqüents son les lligades a la manca del control del impuls, fet lligat a mancances de cert tipus de neurotransmissors, fonamentalment de dopamina, i que és presenten clínicament en forma de TDAH i Trastorn de la Conducta, problemes que és poden i  deuen diagnosticar i tractar a partir dels 6 anys de vida. La cleptomania, ja comentada i menys freqüent, es pot desenvolupar a partir de la preadolèscencia.

Dr. Jordi Sasot Llevadot

   

La felicidad no está en las vacaciones

Martes, 06 de Septiembre de 2016 14:13

vacancesConsejos para los padres en la vuelta de vacaciones

Las vacaciones se acaban para toda la família, pero en el fondo ni los propios padres, ni por descontado los hijos tienen demasiado interés en incorporarse a sus rutinas habituales.

Este mensaje sin darnos cuenta lo transmitimos, quizás no con palabras però si con nuestra actitud, no olvidemos que nuestros hijos escuchan nuestra mirada, nos deben ver alegres y optimistas.

Como les podemos ayudar si nosotros mismos somos a veces incapaces de actuar en forma adaptativa?

Al escribir estas líneas también pensaba que todo esto que nos preocupa es quizás mas del propio adulto, vaya de los mayores, y pasamos el “problema” a nuestros hijos!

En estos aspectos debe ser distinta nuestra respuesta según sea la edad. No es lo mismo un niño de preescolar que seguramente tendrá infinitas ganas de volver a ver a sus amigos que aquel de secundaria que conoce lo que se le viene encima.

Ante todo hay que volver a ilusionarles por sus actividades. Nunca hay que transmitir que ya tenemos ganas de que empiece el colegio, de que por fin estaremos más tranquilos.

Y un aspecto común para todos, evitar el estrés, no dejar nuestras cosas, las de los adultos, para el final, ya que arrastraremos con ello el bienestar famíliar.

En niños pequeños, es aconsejable:

  1. Recuperar los horarios de sueño y alimentación.
  2. Comprar conjuntamente los materiales escolares dejándoles también elegir.
  3. Jugar con temas escolares, con actividades de aula y de patio.
  4. Por qué no ir a merendar a la misma granja, cerca de la escuela, donde vamos a lo largo del curso.
  5. Por qué no invitar a jugar a aquel / aquellos compañeros tan amigos de clase, para también hablar y comentar las vacaciones (en pasado).
  6. Va también muy bien mirar los trabajos escolares del año anterior, reforzando su autoestima, comentando lo orgullosos que estamos de ellos, de lo que saben hacer y de lo mucho que van a aprender.
  7. Hay padres que buscan fotos escolares de cuando eran pequeños y las comparten con sus hijos, el niño pequeño tiene siempre una gran actitud mimètica.

El objetivo es conseguir que vuelvan al colegio contentos, con toda su ilusión.

En escolares mayores todo lo citado es útil, però no debemos tampoco de caer en la sobreprotección, la educación de la capacidad de frustración es un puntal educativo básico, evidentemente hay que ayudarles, pero dejando claro que tienen que ser conscientes de sus responsabilidades.

En este caso lo importante es normalizar los ritmos, es decir:

     1. Recuperar los horarios de sueño, puede hacerse lentamente (sin prisa però sin pausa), aunque siempre habrá que despertarles   antes.

     2. Volver a una alimentación habitual con horarios incluídos.

     3. Incluir alguna actividad, de corta duración, relacionada con la escuela, en su futuro horario de deberes, ya que no podrán hacer habitualmente lo que quieran.

     4. Y un punto delicado, pero básico, controlar en forma estricta sus horarios de uso de ordenador, móvil o tablets.

     5. También es muy útil hablarles de nosotros mismos, de nuestra vida escolar, desde nuestros resultados hasta las travesuras con los professores.    

     6. Y .... hay que comprender en estos días sus malos momentos, siempre será mejor empatizar que confrontar.

Y los padres? El fin de las vacaciones los adultos deben de afrontarlo  de forma adaptativa y siempre positiva, buscando con su actitud transmitir ilusión por el cambio, con alegria, energía y creatividad. Y una "máxima" en educación: la felicidad no está en lo que hacemos sino en lo que somos.

 

Dr. Jordi Sasot  &  Dra. Rosa María Ibañez

Unidad de Paidopsiquiatria

Centro Médico Teknon

 

Inteligencias múltiples

Martes, 05 de Abril de 2016 14:19

¿Qué significa ser inteligente?

Hasta hace relativamente poco tiempo, la idea sobre lo que es la inteligencia no había sido desafiada. Se asumía y presumía que la inteligencia era básicamente la capacidad de razonar de manera lógica y poseer un buen bagaje cultural, es decir, conocer; fundamentalmente sobre referentes culturales clásicos. Pero vamos un poco más allá, y no nos conformamos con lo que presuponemos. ¿Qué significa ser inteligente?

Si realizáramos el mismo ejercicio que hicimos en el artículo escrito la semana pasada en este blog, buscaríamos el diccionario y encontraríamos la siguiente respuesta:

   2 1 f. Capacidad mayor o menor de comprender, de aprender, de resolver situaciones nuevas, etc. La inteligencia humana. Dar prueba de inteligencia. Inteligencia privilegiada.

Por lo tanto, podríamos afirmar que es inteligente quien resuelve problemas o situaciones, de manera amplia. Pero el niño o niña que tiene destreza en resolver conflictos con sus amistades o alguien que tiene destreza en orientarse en el espacio, decimos que es un niño inteligente? O reservamos la palabra «inteligencia» para señalar sólo aquellos niños y niñas con destreza para solucionar problemas de lógica o de matemáticas?

Howard Gardner y su equipo de la Universidad de Harvard (1983), hace dos décadas desafiaron la idea sobre qué es ser inteligente. El modelo o teoría que propusieron en el libro Estructuras de la mente. La teoría de las inteligencias múltiples, es que la inteligencia es múltiple, es decir, que no sólo hay una única manera de entender la inteligencia sino varias. Por tanto, no sólo la inteligencia lógica-matemática y la inteligencia lingüística son demostraciones de una persona inteligente sino que hay más, concretamente se habla de inteligencia: musical, espacial, corporal y dos formas de inteligencia personal, una dirigida hacia los demás (resolver problemas sociales, por ejemplo) y otra dirigida hacia uno mismo (resolver problemas de uno mismo), en total 7 tipos de inteligencias. Posteriormente, se propuso un octavo tipo de inteligencia, la naturalista. Y más adelante, un noveno, la inteligencia existencial.

La grandeza del trabajo liderado por Gardner, fue poner la palabra «inteligencia» allí donde la mayoría hablaban de «talento», la reflexión que hay detrás de todo el trabajo de Gardner se podría resumir en la siguiente pregunta: ¿por qué solemos llamar «inteligentes» a las personas buenas con los números y sólo «talentosos» a aquellos que dominan el tono, la armonía y el timbre?

La idea, entonces, que las inteligencias son múltiples y que hay niños que son buenos pensando de manera espacial, que los hay que son buenos pensando de manera lingüística u otros que lo hacen a través de la experimentación corporal, por ejemplo, conlleva que el cómo se organiza y el que se valora o se deja de valorar en el sistema escolar debe cambiar para adaptarse a este diferente tipo de fortalezas intelectuales y para ser justos y consecuentes con la idea de que no todos los niños y niñas son iguales y no todos los niños y niñas piensan y representan sus ideas dentro de sus mentes de la misma manera. Y lo que es más importante, que ese niño o niña que no sea talentoso en la capacidad de pensar de manera lógica o matemática, por ejemplo, no quiere decir que no sea inteligente o no tenga otros talentos. Por tanto, el sistema educativo justo es aquel que no trata y valora a todos de una única manera, sino en su diversidad.

 

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicólogo Clínico Infanto Juvenil

 

   

Página 1 de 20

<< Inicio < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Siguiente > Fin >>

La información proporcionada en esta web, es sólo para su conocimiento general y no es sustitutivo de consejos médicos o profesionales para condiciones médicas específicas. Usted no debe utilizar esta información para diagnosticar o tratar ningún problema de salud o enfermedad sin consultar a un profesional médico.

Web actualitzada el Martes 15 Noviembre 2016, 16:18