Trastorns alimentaris, Anorèxia i Bulímia

Miércoles, 01 de Febrero de 2017 00:00

trastorns-alimentaris-anorexia-bulimiaS'engloben sota la categoria de “Trastorns de la conducta alimentària” (TCA) a les patologies que comporten una alteració de l'alimentació i/o comportaments relacionats amb l'alimentació, que portaran a una modificació de la ingesta i consum d'aliments que, alhora, limitarà i deteriorarà el funcionament físic i/o social de la persona que ho pateix. Els dos trastorns més coneguts que s'engloben sota aquesta categoria són l'Anorèxia i la Bulímia, tot i que n'hi ha d'altres: Trastorns per afartament, Pica, Trastorns de rumiació, etc.

En l'article d'avui ens volíem centrar en l'Anorèxia i la Bulímia, concretament volíem aprofitar l'espai del blog per a poder donar informació bàsica, generar reflexions i fer una petició.

L'Anorèxia nerviosa es basa en tres pilars fonamentals que defineixen el trastorn:

Restricció persistent d'aliments (que provoca un pes corporal inferior al mínim normal)
Por intensa a engreixar
La distorsió de la pròpia imatge corporal (distorsionar la pròpia percepció sobre la constitució física), de la que vam parlar també en un anterior article.
A part, en població clínica, és a dir, dels casos que arriben a una unitat assistencial, la proporció entre noies i nois és d'un noi amb Anorèxia nerviosa cada 10 noies que la pateixen. Per tant, l'Anorèxia és molt menys freqüent en nois que en noies. La mateixa proporció es dóna en la Bulímia: 1 per cada 10.

Aquesta última, la Bulímia nerviosa, es fonamenta també en tres pilars:

Episodis freqüents d'afartaments (ingesta desproporcionada, sobtada i sense control en períodes determinats).
Comportaments compensatoris, inapropiats i recurrents, de la ingesta abans desproporcionada (el més freqüent, provocar-se el vòmit) per evitar l'augment de pes.
Importància excessiva en el pes i constitució física, que afecta de manera significativa en la seva autovaloració i autoestima.
D'aquestes dues descripcions superficials que hem volgut exposar (però que pensem que incorporen les característiques fonamentals per a fer-se una imatge mitjanament encertada del que són les dues patologies del comportament alimentari més conegudes), hi ha una dada que, pensem, és inevitablement sobtant: Aquestes patologies es presenten en 10 noies per a cada noi que la presenta, per què? No és casualitat. Els factors explicatius solen ser diversos i múltiples. No hi ha una sola causa. Però hi ha un factor que destaca i és evident si fem l'experiment de mirar amb atenció les joguines que han portat els reis, si mirem amb atenció els anuncis de televisió, les narracions i personatges de les pel·lícules, les revistes de moda, etc. Hi ha influències socials persistents, tangibles i que marquen el que és “bo” i el que és “dolent” en el cos i la imatge corporal (el que anomenem cànons estètics). Aquestes influències s'intensifiquen si la persona que les rep és dona (perquè els missatges van dirigits a elles, majoritàriament) i més si és adolescent, ja que els canvis físics, hormonals, socials i emocionals que s'hi viuen en ella, la fan una etapa crítica.

En aquest sentit, considerem inexplicable que es permeti l'existència de webs que fomenten aquestes patologies, les justifiquen i les despatologitzen. Webs en les quals els usuaris poden donar-se consells entre si per perdre pes, enganyar a l'entorn, reforçar-se entre elles, etc.

Per això, volíem aprofitar el petit espai que ens proporciona aquest blog per a fer una crida a que caldria realitzar les mesures legals necessàries perquè aquest tipus de pàgines es perseguissin i tanquessin. En aquest sentit, volíem generar la reflexió i mostrar la petició d'una mare que a la plataforma Change.org està recollint firmes per a poder entregar la petició del tancament d'aquest tipus de pàgines al Ministeri de Justícia.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

 

La dislèxia en nens

Martes, 29 de Noviembre de 2016 00:00

dislexia en nens psicoleg barcelonaEl passat dia 8 de novembre es va celebrar el Dia Internacional de la Dislèxia, que és un trastorn que pares, professors i la població en general probablement coneix i no semblarà, en la majoria de lectors del blog, una paraula desconeguda. Tot i així, pensem que és important transmetre i seguir informant el coneixement que és sòlid sobre la dislèxia, i si fos necessari, actualitzar-lo.

En aquest sentit, la dislèxia es descriu com una dificultat que se situa específicament en la capacitat lectora de nens i nenes que tot i posseir les necessàries capacitats intel·lectuals, motivació per aprendre, no tenir ni problemes visuals ni auditius o un inadequat ensenyament, tenen unes dificultats demostrables a través de proves o tests psicològics dissenyats per a aquest fi.

Actualment, el consens majoritari entre els professionals de la salut mental és parlar de «Trastorns específics de l'aprenentatge» en lloc de dislèxia, disgrafies o discalcúlies (per exemple), per una necessitat de ser més precisos, especificar quines són les dificultats (d'aprenentatge) i remarcar el fet que estem parlant d'una alteració en el desenvolupament neuronal del nen o nena que ho pateix. Per tant, com a pares d'un nen amb possibles dificultats en adquirir el procés de lectura, en realitzar una exploració i diagnòstic, caldrà que al diagnòstic s'especifiquin les dificultats observades: en la lectura, en l'expressió escrita o dificultat matemàtica. I en cada un dels casos, precisar les dificultats trobades (per exemple, si la velocitat lectora està afectada però no la precisió de la lectura).

En altres paraules, el patró de dificultats que anteriorment es coneixia com a dislèxia, actualment s'anomena «Trastorn específic de l'aprenentatge amb dificultats a la lectura».

Causes o models explicatius

Aquest conglomerat de dificultats és habitualment el resultat d'un dèficit en allò que anomenem la consciència fonològica i que no és esperable, com s'ha dit anteriorment, en relació a les seves capacitats cognitives i el fet d'haver tingut una bona instrucció acadèmica.

El model explicatiu amb més suport d'entre els investigadors d'aquest camp de recerca és la teoria fonològica. Aquest model o teoria estableix que la parla és natural i inherent, però no l'acte de llegir que és adquirit i necessita ser après, per llegir cal reconèixer lletres i la cadena de lletres representen els sons del llenguatge parlat. Ara bé, per a poder llegir, un nen ha de desenvolupar la consciència del fet que les paraules parlades poden descomposar-se en les seves partícules fonamentals (fonemes) i que les lletres d'una paraula escrita representen aquests sons (fonemes). Aquesta consciència no es troba (o es troba alterada) en nens i adults dislèxics, llavors podem afirmar que la dislèxia és un dèficit en la consciència fonològica i aquest dèficit bloqueja l'accés a poder entendre el significat de les paraules, per exemple. Dit d'altra manera, un dislèxic pot saber el significat de les paraules, però en tenir dificultats per a descodificar les paraules escrites pot no extreure'n el significat tot i que per una altra via l'extrauria fàcilment (per exemple escoltant-ho).

Freqüència

La dislèxia encaixa en el que s'anomena model dimensional, és a dir, que no es té o no es té i punt sinó que hi ha graus de dislèxia. En aquest sentit, les habilitats lectores de tota la població es distribueixen: la majoria de la població té unes capacitats lectores mitges, i una proporció petita de la distribució tindrien una capacitat per sobre la mitjana i una altra proporció petita una capacitat per sota, en aquests últims se situarien els dislèxics.

En aquest sentit, se sol parlar de la dislèxia com el trastorn del neurodesenvolupament més comú en nens, que es dóna entre un 5-17,5% de la població, segons els resultats de diferents estudis, que també analitzen diferents conjunts de població amb diferents llengües a adquirir, no es mostren prevalences iguals en llengües llatines que en anglosaxones, per exemple. A més, el trastorn és persistent en el temps i crònic, és a dir, és una condició i no un dèficit transitori.

Aquest últim punt és important remarcar-lo, ja que si comparem dislèxics i no dislèxics al llarg del temps trobarem que si bé tant uns com altres milloren el rendiment en la lectura segons es fan més grans la diferència entre el rendiment lector d'uns i d'altres es manté, com mostra la següent imatge:

grafica dislexia nens psicoleg barcelona

La línia contínua representa els bons lectors i la línia discontínua aquells que tenen dificultats, segons es mouen cap a la dreta, avancen els anys i segons es mouen cap a dalt, milloren el rendiment lector, el que s'observa és que la diferència es manté.

Per tant, actualment quan parlem de dislèxia parlem de Trastorns específics de l’aprenentatge i, concretament, amb dificultats en la lectura. Aquestes dificultats tenen el seu origen en el procés que anomenem consciència fonològica, per diagnosticar-ho calen utilitzar proves específiques que ens indiquin que realment el rendiment lector és objectivament més baix que la mitja de la seva edat i entendre que es tracta d’una condició que si bé millora amb el temps, es mantenen diferències de rendiment en la lectura respecte als no-dislèxics a mesura que passen els anys.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

 

Espais i escola

Martes, 15 de Noviembre de 2016 15:45

Els espais escolars manifesten una manera de veure la infància i la joventut que és un reflex dels nostres valors. En un moment en el qual els valors estan canviant, les aules tancades i els passadissos llargs són imatge de l'antic esperit d'instrucció. Les escoles poden ser la casa dels infants i dels joves. El diàleg, la interacció i el moviment poden succeir de manera fluida en uns ambients oberts, transparents, adaptables i flexibles. El procés de transformació de les escoles ha d'incloure petits i grans de la mateixa manera per crear els ambients d'aprenentatge del segle XXI.

Veure article en PDF

Hack The School

Hack the School - Espais per aprendre i conviure

 

Escuela y Arquitectura: Espacios en movimiento, respuestas que educan

   

Com dormir bé

Viernes, 23 de Septiembre de 2016 08:30

com dormir beCom dormir bé després de vacances

Les rutines, en general, són accions i comportaments que realitzem automàticament pel fet d'haver-los repetit múltiples vegades durant un període llarg de temps, o en altres paraules, costums i hàbits que realitzem «sense pensar». Freqüentment parlem i diem, que «torna la rutina» però això no és del tot cert, la rutina no «torna» l'hem d'anar a buscar, l'hem de construir i generar a força de repetició i la tornada de vacances és el moment idoni per fer-ho.

Una de les qüestions més difícils de reconstruir són els horaris i ritmes de la son, és a dir, acostumar al cos a realitzar un descans adequat tant pel que fa al nombre d'hores dormides com pel que fa a la qualitat de les hores que s'han dormit, per això és important realitzar un conjunt de pautes, que si bé per si soles no solucionaran ni són tractament per a alteracions de la son com l'insomni, són la base a partir de la qual treballar i/o prevenir possibles alteracions de la son, aquestes pautes reben el nom d'higiene de la son, són aplicables tant per a pares com per a infants i es tracta, en definitiva, de desfer-nos de certs mals hàbits.

Mesures que podem aplicar:

1- En general, és important que totes les persones, grans i petits, pares i infants, mantinguin un horari fix, tant pel que fa l'hora d'adormir-se com la de llevar-se.

2- El llit només s'ha de fer servir per a dormir. Estudiar, utilitzar l'ordinador, llegir o qualsevol altra activitat s'hauria de fer en un altre espai de la casa. Cal fomentar l'associació a escala psicològica «llit és dormir».

3- Cal evitar les substàncies excitants (cafè, coca-cola, té, etc.) i si no s'eviten, cal que no es consumeixen 5 hores abans de dormir.

4- El sopar ha de ser lleuger i mínim dues hores abans de l'hora fixada per adormir-se.

5- Evita les migdiades.

6- Cal realitzar exercici físic regularment i sempre almenys tres hores abans d'anar a dormir.

7- Cal dormir amb el mínim de llums presents en l'habitació i el mínim de sorolls per facilitar i ajudar a mantenir la son un cop s'ha aconseguit adormir-se.

Dr. Jordi Sasot Llevadot
Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro
Psicólogo Clínico Infanto Juvenil

 

Petits lladres

Martes, 06 de Septiembre de 2016 14:36

 

petits lladresA partir de quina edat es considera que un nen és conscient de que està robant? 

El nen de 3 i 4 anys encara no té un sentit de lo propi i del que és dels demés. Fins els 6 anys el fet robar no té transcendència i és millor fins llavors reconduir aquestes situacions educativament explicant la noció de lo propi i del què és dels demés.

A partir dels 6 anys els tenen un concepte clar de la propietat i son plenament conscients del que fan. També la capacitat de control del impuls està ja present a nivell neurològic. 

És a partir de 6 anys que podem parlar ja de robar.

Fins aquesta edat, com han d’actuar els pares? Han de fer tornar l’objecte que s’ha endut i demanar perdó? S’ha d’insistir molt entre el bé i el mal i que no tot és de tothom ?

Davant d´un nen madurativament dins de la seva edat cal que valorem el següents aspectes:

Si li donem el temps que requereix, tant per la seva educació com per viure i ser amb ell.

Mai donar-li un tractament de lladre, aquesta etiqueta mai li ajudarà.

Cal explicar que tots ens podem equivocar un primer i únic cop, però té que quedar clar que és un fet que no és pot repetir.

Aquests nens  tindran sempre que afrontar la situació, tornant ells mateixos el que han agafat i demanant disculpes, és a dir mai és poden deixar passar aquestes situacions.

Cal també conèixer que hi han nens amb manca de control de l'impuls que no poden corregir amb la mateixa facilitat aquestes situacions, així li pot passar amb un nen TDAH, son petits amb necessitats educatives especials i en els que no és correcte educativament generalitzar.

Quan de més grans roben, és una manera de cridar l’atenció? O, fins i tot, l’objecte robat pot ser un substitut de l’afecte? Com se’ls ha de tractar?

Robar en la etapa preadolescent i adolescent és preocupant si és reincident. Cal llavors diferenciar entre mecanismes de crida de l'atenció de causa purament educativa, fonamentalment per excessiva tolerància

i manca de límits educatius  (molt més que  per manca d'afecte) del que ja és una senyal d'alarma a nivell psicopatològic per manca de control del impuls en les seves diverses vessants com el TDAH, el Trastorn de Conducta Disocial o la pròpia Cleptomania que encara que poc freqüent pot presentar-se a l'adolescència.

Sovint ens trobem amb nens que no tenen una patologia o trastorn de conducta específic, sinó que són nens més aviat rebels, que els costa assumir i acceptar les normes. Aquests, solen no obeir ni a pares ni a d’altres adults o figures d’autoritat, i no son sols nens que es neguen a complir alguna norma, ja que això pot ocórrer en la majoria de nens, sinó que aquests desobeeixen constantment tot el temps, inclús en situacions on el càstig és seriós.

Això pot tenir diverses causes:  discrepàncies educatives entre pares o formes molt autoritàries o permissives de tractar al nen o adolescent.

A vegades, els pares, no creen unes disciplines adequades, o no apliquen càstigs o conseqüències a les males conductes, així doncs parlem sovint de pares massa sobreprotectors, els quals els costa negar coses al fill: el fet de dir NO.

Així doncs, el nen aprèn a tenir-ho tot i a fer el que vol, encara que es negui a complir normes i ordres.

Cal entendre que els nens neixen sense conèixer el que està bé i el que no, per això necessiten que els seus models educatius principals (pares i mestres) els ensenyin a distingir el bé del mal, a complir les normatives tant en l’entorn familiar com en altres (escolar, extraescolar, etc.), i que el fet de no complir les normes pot tenir conseqüències.

Abans de plantejar un ajut cal fer el diagnòstic diferencial, ja que no sempre la causa pot ser educativa

Els adolescents amb manca de control del seu impuls poden presentar els següents símptomes:

Parlen i actuen sense pensar.

·         Sovint, es precipiten en les respostes abans d’haver estat completades les preguntes.

·         Veuen les conseqüències dels seus actes més tard de l’habitual i costa que aprenguin d’ells.

·         Perden fàcilment la paciència.

·         Són desorganitzats en general, de feines, horaris, etc.

·         Tenen una pobre habilitat de planificació.

·         Mostren excessius canvis d’unes activitats a d’altres.

·         Interrompen o es fiquen en les activitats i converses dels altres.

·         Necessiten supervisió constant.

·         Tenen accidents sovint.

·         Discuteixen, contesten i repliquen.

·         Responen impulsivament.

·         Els costa perdre, sempre volen guanyar.

·         Es barallen per qualsevol cosa.

·         Tenen dificultats per esperar el seu torn.

·         A vegades, per aquestes actuacions, són rebutjats pels seus companys.

·         Destrossen les seves pròpies coses i les dels altres.

·         Exigeixen immediata satisfacció i respostes a les seves demandes.

·         Tenen molt poca tolerància a la frustració.

Els adolescents cleptòmans mostren els següents símptomes:

No poden controlar el seu impuls per robar objectes, no diners, que no son necessaris.

Presenten una sensació de tensió emocional important abans de fer el robatori.

Mostren benestar i gratificació en el moment de fer-ho.

No roben per fer mal ni per expressar la seva ràbia devant d'un tercer.

Un cop conegut el motiu del fet de robar cal intervindré bé a nivell educatiu, replantejant els aspectes psicoeducatius familiars comentats, en no reincidents, o bé a nivell psicoterapèutic / mèdic en adolescents amb psicopatologia, ja que en aquest tipus de problemes de causa biològica l'ajut dels pares és sempre insuficient.

I en el cas d’adolescents, en que, fins i tot , poden participar en un delicte, fa falta tractament?

Cal també tenir present els adolescents amb Trastorn de conducta disocial, son els pre-delinqüents. Aquest nois i noies sempre requereixen tractament professional.

Ens trobem amb adolescents, que recorren fàcilment als robatoris, així com a les mentires, de forma reiterada. Aquests joves, podent no tenir sentit de culpabilitat, amb la qual cosa, la conducta es repeteix en el temps, i més si troben benefici al no ser castigats o penalitzats, lo qual els reforça a tornar-ho a fer.

Entre les característiques d’aquests adolescents observem que:

Porten a terme robatoris de diners o dels bens de la llar, així com d’automòbils, o bens d’altres persones.

·         Sovint menteixen per obtenir bens o favors, o per evitar obligacions.

·         Estafen sovint als altres, creant falses esperances.

·         Poden robar objectes de cert valor, encara que pot ser sense enfrontament amb la víctima ( per exemple: robatoris a botigues, però sense amenaçar, intimidar ni destrossar la propietat ).

·         Així mateix, poden haver robatoris també amb enfrontament amb la víctima, atacant-la amb violència, estirant bolsos, carteres. Inclús extorsió o robatoris a mà armada.

·         Poden fer falsificacions.

·         Presenten mentires recurrents en l’àmbit familiar i social, lo qual crea alta desconfiança cap a ells.

·         És freqüent observar poca autoritat per part dels pares, els quals obvien, toleren o no castiguen aquests comportaments, o bé les sancions socials són insuficients. També hi han pares que presenten por davant dels seus fills, motiu de la seva tolerància.

Cal tenir en compte que el fet d’acostumar-se a aquests tipus de comportaments, encara que siguin lleus, ja bé pel fet dels robatoris com per les mentides, pot crear problemes majors en un futur immediat, bé de caràcter familiar, social i/o legal, ja que el que eren fets puntuals, es tornen en una manera  “habitual” de ser i viure.

Hi ha alguna patologia, com la cleptomania, que es desenvolupa des de petits?

Les patologies més freqüents son les lligades a la manca del control del impuls, fet lligat a mancances de cert tipus de neurotransmissors, fonamentalment de dopamina, i que és presenten clínicament en forma de TDAH i Trastorn de la Conducta, problemes que és poden i  deuen diagnosticar i tractar a partir dels 6 anys de vida. La cleptomania, ja comentada i menys freqüent, es pot desenvolupar a partir de la preadolèscencia.

Dr. Jordi Sasot Llevadot

   

Página 2 de 21

<< Inicio < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Siguiente > Fin >>

La información proporcionada en esta web, es sólo para su conocimiento general y no es sustitutivo de consejos médicos o profesionales para condiciones médicas específicas. Usted no debe utilizar esta información para diagnosticar o tratar ningún problema de salud o enfermedad sin consultar a un profesional médico.

Web actualitzada el Viernes 13 Julio 2018, 11:17