Llegint un article on s'entrevista Carme Riera, elegida per ocupar la butaca de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, descobreixo que una de les meves escriptores preferides, recordem Te deix amor la mar com a penyora, on recorda indrets de la seva Mallorca natal, amb la seva sensibilitat m'atrapa i em situa en dues línies en l'espai que descriu. Però el més sorprenent és quan sense cap tipus de complex es trasllada a la seva primera infància com en un Temps d'innocència. En especial quan arriba a un punt on explica: "El meu retard en lectura va ser un trauma familiar, vaig aprendre tardíssim, amb set anys els van dir als meus pares que jo era retardada perquè els altres nens llegien i jo no". Aquesta professora de la UAB, llegint un dia la Sonatina de Rubén Darío li va semblar un conte meravellós, "La princesa está triste, ¿que tendrá la princesa?". I se li va inocular el virus de la lectura, no sabia però volia llegir.

La intensitat amb que es viuen les primeres experiències no es pot comparar amb el que passa després de la infància i té aquest poder màgic on la imaginació ho transforma tot. I és que una lectura no hauria d'espatllar la infància a ningú.