A partir de quina edat es considera que un nen és conscient de que està robant?
El nen de 3 i 4 anys encara no té un sentit de lo propi i del que és dels demés. Fins els 6 anys el fet robar no té transcendència i és millor fins llavors reconduir aquestes situacions educativament explicant la noció de lo propi i del què és dels demés.
A partir dels 6 anys els tenen un concepte clar de la propietat i son plenament conscients del que fan. També la capacitat de control del impuls està ja present a nivell neurològic.
És a partir de 6 anys que podem parlar ja de robar.
Fins aquesta edat, com han d’actuar els pares? Han de fer tornar l’objecte que s’ha endut i demanar perdó? S’ha d’insistir molt entre el bé i el mal i que no tot és de tothom ?
Davant d´un nen madurativament dins de la seva edat cal que valorem el següents aspectes:
Si li donem el temps que requereix, tant per la seva educació com per viure i ser amb ell.
Mai donar-li un tractament de lladre, aquesta etiqueta mai li ajudarà.
Cal explicar que tots ens podem equivocar un primer i únic cop, però té que quedar clar que és un fet que no és pot repetir.
Aquests nens tindran sempre que afrontar la situació, tornant ells mateixos el que han agafat i demanant disculpes, és a dir mai és poden deixar passar aquestes situacions.
Cal també conèixer que hi han nens amb manca de control de l'impuls que no poden corregir amb la mateixa facilitat aquestes situacions, així li pot passar amb un nen TDAH, son petits amb necessitats educatives especials i en els que no és correcte educativament generalitzar.
Quan de més grans roben, és una manera de cridar l’atenció? O, fins i tot, l’objecte robat pot ser un substitut de l’afecte? Com se’ls ha de tractar?
Robar en la etapa preadolescent i adolescent és preocupant si és reincident. Cal llavors diferenciar entre mecanismes de crida de l'atenció de causa purament educativa, fonamentalment per excessiva tolerància
i manca de límits educatius (molt més que per manca d'afecte) del que ja és una senyal d'alarma a nivell psicopatològic per manca de control del impuls en les seves diverses vessants com el TDAH, el Trastorn de Conducta Disocial o la pròpia Cleptomania que encara que poc freqüent pot presentar-se a l'adolescència.
Sovint ens trobem amb nens que no tenen una patologia o trastorn de conducta específic, sinó que són nens més aviat rebels, que els costa assumir i acceptar les normes. Aquests, solen no obeir ni a pares ni a d’altres adults o figures d’autoritat, i no son sols nens que es neguen a complir alguna norma, ja que això pot ocórrer en la majoria de nens, sinó que aquests desobeeixen constantment tot el temps, inclús en situacions on el càstig és seriós.
Això pot tenir diverses causes: discrepàncies educatives entre pares o formes molt autoritàries o permissives de tractar al nen o adolescent.
A vegades, els pares, no creen unes disciplines adequades, o no apliquen càstigs o conseqüències a les males conductes, així doncs parlem sovint de pares massa sobreprotectors, els quals els costa negar coses al fill: el fet de dir NO.
Així doncs, el nen aprèn a tenir-ho tot i a fer el que vol, encara que es negui a complir normes i ordres.
Cal entendre que els nens neixen sense conèixer el que està bé i el que no, per això necessiten que els seus models educatius principals (pares i mestres) els ensenyin a distingir el bé del mal, a complir les normatives tant en l’entorn familiar com en altres (escolar, extraescolar, etc.), i que el fet de no complir les normes pot tenir conseqüències.
Abans de plantejar un ajut cal fer el diagnòstic diferencial, ja que no sempre la causa pot ser educativa
Els adolescents amb manca de control del seu impuls poden presentar els següents símptomes:
Parlen i actuen sense pensar.
· Sovint, es precipiten en les respostes abans d’haver estat completades les preguntes.
· Veuen les conseqüències dels seus actes més tard de l’habitual i costa que aprenguin d’ells.
· Perden fàcilment la paciència.
· Són desorganitzats en general, de feines, horaris, etc.
· Tenen una pobre habilitat de planificació.
· Mostren excessius canvis d’unes activitats a d’altres.
· Interrompen o es fiquen en les activitats i converses dels altres.
· Necessiten supervisió constant.
· Tenen accidents sovint.
· Discuteixen, contesten i repliquen.
· Responen impulsivament.
· Els costa perdre, sempre volen guanyar.
· Es barallen per qualsevol cosa.
· Tenen dificultats per esperar el seu torn.
· A vegades, per aquestes actuacions, són rebutjats pels seus companys.
· Destrossen les seves pròpies coses i les dels altres.
· Exigeixen immediata satisfacció i respostes a les seves demandes.
· Tenen molt poca tolerància a la frustració.
Els adolescents cleptòmans mostren els següents símptomes:
No poden controlar el seu impuls per robar objectes, no diners, que no son necessaris.
Presenten una sensació de tensió emocional important abans de fer el robatori.
Mostren benestar i gratificació en el moment de fer-ho.
No roben per fer mal ni per expressar la seva ràbia devant d'un tercer.
Un cop conegut el motiu del fet de robar cal intervindré bé a nivell educatiu, replantejant els aspectes psicoeducatius familiars comentats, en no reincidents, o bé a nivell psicoterapèutic / mèdic en adolescents amb psicopatologia, ja que en aquest tipus de problemes de causa biològica l'ajut dels pares és sempre insuficient.
I en el cas d’adolescents, en que, fins i tot , poden participar en un delicte, fa falta tractament?
Cal també tenir present els adolescents amb Trastorn de conducta disocial, son els pre-delinqüents. Aquest nois i noies sempre requereixen tractament professional.
Ens trobem amb adolescents, que recorren fàcilment als robatoris, així com a les mentires, de forma reiterada. Aquests joves, podent no tenir sentit de culpabilitat, amb la qual cosa, la conducta es repeteix en el temps, i més si troben benefici al no ser castigats o penalitzats, lo qual els reforça a tornar-ho a fer.
Entre les característiques d’aquests adolescents observem que:
Porten a terme robatoris de diners o dels bens de la llar, així com d’automòbils, o bens d’altres persones.
· Sovint menteixen per obtenir bens o favors, o per evitar obligacions.
· Estafen sovint als altres, creant falses esperances.
· Poden robar objectes de cert valor, encara que pot ser sense enfrontament amb la víctima ( per exemple: robatoris a botigues, però sense amenaçar, intimidar ni destrossar la propietat ).
· Així mateix, poden haver robatoris també amb enfrontament amb la víctima, atacant-la amb violència, estirant bolsos, carteres. Inclús extorsió o robatoris a mà armada.
· Poden fer falsificacions.
· Presenten mentires recurrents en l’àmbit familiar i social, lo qual crea alta desconfiança cap a ells.
· És freqüent observar poca autoritat per part dels pares, els quals obvien, toleren o no castiguen aquests comportaments, o bé les sancions socials són insuficients. També hi han pares que presenten por davant dels seus fills, motiu de la seva tolerància.
Cal tenir en compte que el fet d’acostumar-se a aquests tipus de comportaments, encara que siguin lleus, ja bé pel fet dels robatoris com per les mentides, pot crear problemes majors en un futur immediat, bé de caràcter familiar, social i/o legal, ja que el que eren fets puntuals, es tornen en una manera “habitual” de ser i viure.
Hi ha alguna patologia, com la cleptomania, que es desenvolupa des de petits?
Les patologies més freqüents son les lligades a la manca del control del impuls, fet lligat a mancances de cert tipus de neurotransmissors, fonamentalment de dopamina, i que és presenten clínicament en forma de TDAH i Trastorn de la Conducta, problemes que és poden i deuen diagnosticar i tractar a partir dels 6 anys de vida. La cleptomania, ja comentada i menys freqüent, es pot desenvolupar a partir de la preadolèscencia.
Dr. Jordi Sasot Llevadot