Al matí parlava amb una mare que no sabia què fer amb la seva filla de 16 anys.

S'havia enamorat i a més tenia una "mala època". Tot plegat havia produït una desmotivació absoluta cap als estudis amb la corresponent indolència i passivitat adolescent cap al tema. "Volia deixar d'estudiar"... "Què fem amb una adolescent de 16 anys tot el dia desocupada i sense fer res?".

Discussions des de primera hora, mal humor, apatia. Com més indolència de l'adolescent, més pressió, angoixa i frustració de la pròpia mare, va implícit en la situació.

A la tarda, parlava amb una directora d'escola que aplica la tècnica de fer cinc avaluacions i ajustar el currículum escolar a aquests adolescents que estan a punt d'abandonar, que qualsevol revés vital (separacions, problemes econòmics o laborals dels pares, temes de salut) fan que es trenqui el seu equilibri a l'hora d'afrontar i madurar.

És iatrogènia aplicar el ritme acadèmic normal a algú que s'ha deprimit? Per fi adaptem la situació a les necessitats dels alumnes. I és que les crisis han d'ajudar a madurar i no haurien de ser un motiu per perdre's a l'adolescència.